Pel·lícules sobre la 2ª Guerra Mundial

Cinemanet ens ofereix un llistat de films sobre la Segona Guerra Mundial. Aquí ho tens: post. Encara que fou publicat a l’estiu no deixa de ser força útil pels amants del cinema bèlic.

Berlin 1989

Interessantíssim treball sobre la caiguda del Mur: videos, estadístiques, notes… sobre la política del moment, els personatges importants, llocs rellevants: link.

Dia D

Aquí teniu, gràcies al següent blog, un interessant enllaç que mostra els escenaris del Dia D: link.

14 punts de Wilson

“Volem que el món esdevingui un lloc segur on tothom pugui viure, un lloc possible especialment per a tota nació que estimi la pau. (…) És, doncs, el programa de la pau al món allò que constitueix el nostre programa:

1. Acords de pau negociats obertament.

2. Llibertat absoluta de navegació per mar, fora de les aigües territorials, tant en temps de pau com en temps de guerra. (…)

3. Supressió de totes les barreres econòmiques i establiment de condicions comercials iguals per a totes les nacions que s’avinguin a la pau i s’associïn per al seu manteniment.

4. Intercanvi de garanties suficients per tal que els armaments siguin reduïts al mínim compatible amb la seguretat interior.

5. Un arranjament lliurement debatut de totes les reivindicacions colonials. (…)

6. Evacuació de tot el territori rus i una regulació de totes les qüestions que concerneixen Rússia que asseguri la millor i la més lliure cooperació de totes les nacions del món. (…)

7. Tothom s’avindrà per tal que Bèlgica sigui evacuada i reconstuïda sense cap temptativa que limiti la sobirania de què gaudeix al mateix nivell que totes les nacions lliures. (…)

8. Tot el territori francés haurà de ser alliberat i haurà de ser rescabalat el perjudici causat a França per Prússia el 1871, pel que fa a l’Alsàcia i la Lorena.

9. S’hauran de rectificar les fronteres italianes.

10. Caldrà concedir la possibilitat d’un desenvolupament autònom als pobles d’Àustria-Hongria.

11. Romania, Sèrbia i Montenegro haruan de ser evacuats; a Sèrbia caldrà concedir-li un accés lliure al mar. (…)

12. S’haurà de garantir la sobirania i la seguretat a les regions turques de l’Imperi otomà actual.

13. S’haurà de crear un estat polonès independent.

14. Cal que es constitueixi una associació general de les nacions en virtut de convencions formals que tinguin per objecte oferir garanties mútues d’independència política i d’integritat territorial, tant als petits estats com als estats grans.”

El 8 de gener de 1918 el president nord-americà Thomas Woodrow Wilson va llegir aquest discurs al Congrés dels Estats Units. Pretenia donar unes idees amb les que basar-se per redactar els diferents tractats de pau a l’acabar la Primera Guerra Mundial.  Però aquestes idees es van quedar en bones intencions, doncs les condicions que van imposars als vençuts foren molt dures.

Pla Schlieffen

El mariscal Alfred Graf von Schlieffen va preparar un pla al 1905 que consistia en una ràpida ofensiva per conquerir el seu veí francès travessant Bèlgica. Ho van portat a la pràctica el 1914. La idea era que fent un atac sorpresa a gran escala a França, podria després atacar a l’est, a Rússia. En el següents enllaços trobaràs uns mapes i explciacions més detallades: link1,  link2, link3.

En el següent blog he trobat uns articles que resumeixen l’obra de Sebastian Haffner sobre els errors dels alemanys en la Primera Guerra Mundial en la seva obra “Los siete pecados capitales”. Pots consultar els següents apartats sobre els errors comesos, segons l’autor. Aquí tens un fragment de l’article sobre l’error del Pla Schlieffen:

“La política alemana se encontraba ya ante un duro dilema. Debido lógicamente a sus errores previos tenía encima dos “guerras frías”: una contra Rusia y Francia por la hegemonía continental y otra contra Inglaterra por ocupar “un lugar bajo el sol”. Alemania estaba obligada a separar ambas cosas y reventar la Entente”. Y lo cierto es que, como afirma Sebastian Haffner en los siguientes párrafos de este segundo capítulo, casi lo consiguió. El II Reich estuvo muy cerca de mantener al margen de la guerra a Inglaterra, pero sus errores –el segundo “pecado”- lo impidieron.

Las relaciones entre los germanos y las potencias continentales apuntaban inevitablemente hacia la guerra; una lucha en la que Alemania tenía posibilidades de alzarse con la victoria. Por el contrario, en el caso británico, la distensión comenzaba a dar sus frutos, por lo que es de suponer que los insulares se mantendrían al margen de una guerra europea. A Inglaterra no le interesaba poner en peligro su mastodóntica y frágil estructura comercial, y al II Reich no se le pasaba por la cabeza enfrentarse a tal potencial naval al tiempo que desarrollaba una guerra con Francia y Rusia. En definitiva, el enfrentamiento entre Austria y Serbia podía arrastrar al campo de batalla a alemanes, rusos y franceses, pero no tenía porque dar pie a la entrada de Inglaterra. Es más, al tratarse básicamente de una guerra en la Europa oriental, la situación de Francia era más que comprometida. Resultaba impensable que los ejércitos de la tricolor se plantaran en los Balcanes; la única misión de los franceses en la conflagración adveniente era atacar Alemania por su frontera occidental. Basándose en el testimonio de los miembros del gobierno inglés y de sus embajadores en París y Berlín, Haffner llega a afirmar que, salvo que se produjera una invasión germana del territorio francés, Inglaterra estaba dispuesta a mantenerse al margen del conflicto. Es decir, el Imperio Alemán debía contentarse con una guerra oriental, limitándose solo a defenderse en el oeste de los ataques franceses. Por tanto, se le presentaba a Alemania la posibilidad, no solo de mantener la neutralidad británica, sino también de mostrar al mundo como Francia se había apuntado –fruto de su revanchismo- a una guerra a la que no había sido invitada y en la que no tenía nada que hacer. En los primeros días de la guerra los militares tomaron el control de las operaciones en Alemania, fijando entre sus prioridades la materialización del Plan Schlieffen. Este contemplaba la invasión de Francia atravesando Bélgica y Luxemburgo con el fin de evitar las líneas defensivas francesas; así quedaba desbaratada toda la acción diplomática germana para con Inglaterra. Este acto no solo significaba la renuncia a un conflicto puramente oriental, sino que suponía una acción hostil hacia dos países que se habían manifestado neutrales ante la lucha que se avecinaba. A esto hemos de añadir el compromiso del Imperio Británico para con estas dos naciones europeas en peligro.

Los militares alemanes con sus tácticas y envolventes lograron lo que con tanto esmero habían procurado evitar los políticos: la entrada de Inglaterra en la guerra. Ese fue el segundo “pecado” capital del II Reich: “ante la posibilidad de dejar fuera de combate a una gran potencia, Francia, el plan prefería arrastrar hacia el conflicto con toda seguridad a otra más fuerte, Inglaterra”. De esta manera, aún logrando un rotundo éxito en el frente francés –que como sabemos no se produjo-, la situación de Alemania en la Gran Guerra había empeorado.

Hoy sabemos -al igual que Haffner cuando redactó en 1964 Los siete pecados capitales del Imperio Alemán en la Primera Guerra Mundial- que las cosas hubieran sido muy distintas si los dirigentes del II Reich se hubieran inclinado por un conflicto oriental. Los hechos demostraron en esos años de lucha que Alemania estaba más que capacitada para defenderse de Francia en el oeste y resultar victoriosa en el frente este; sin embargo, la elección fue otra. Aún así, al Imperio Alemán se le presentarían otras ocasiones de alcanzar resultado favorable de cara al fin de la guerra. Oportunidades que, como veremos en los próximos “pecados”, tampoco aprovechó.”

Pla Marshall

ERP: European Recovery Programm, era el programa d’ajuda nord-americà per reconstiur l’economia europea després de la Segona Guerra Mundial, segons la idea del secretari nord-americà  George Marshall, aprovat el 3 d’octubre de 1948. 

“No necessito dir-los, senyors, que la situció mundial és molt greu (…). En considerar el que calia per rehabilitar Europa, es van estumar correctament la pèrdua física de vida, la destrucció visible de ciutats, fàbriques, mines i ferrocarrils, però els darrers mesos s’ha fet palès que aquesta destrucció visible era probablement menys greu que la dislocació de tota l’economia europea. (…) És lògic que els Estats Units facin tot el que tinguin a l’abast per ajudar a tonar a una salut econòmica normal en el món (…). La nostra política no s’adreça contra cap país, ni cap doctrina, sinó contra la fam, la pobresa, la desesperació i el caos, el seu objectiu ha de ser tornar a la vida una economia operant en el món, de manera que permeti l’aparició de condicions polítiques i socials en què hi puguin haver institucions lliures (…). Qualsevol govern que estigui disposat a ajudar en la tasca de recuperació trobarà, n’estic segur, plena cooperació del govern dels Estats Units (…). El papaer d’aquest país ha de consistir en una ajuda amistosa en l’elaboració d’un programa europeu i un ulterior suport a aquest programa en la mesura que pugui ser convenient per a nosalters fer.ho. El programa hauria de ser un programa combinat, acceptat per un bon nombre de nacions europees, si no per totes.” Discurs de G. Marshall, Universitat de Harvard, 6 de juny de 1947.

El pla Marshal va ser acceptat per 16 països europeus, que destinaren els diners a infraestructures: transports, construcció i instal·lacions públiques. EUA també en sortien beneficiats doncs rebien matèries primes, aliments o béns industrials. Alhora així estenien la seva influència sobre la població europea mitjançant una propaganda que mostrava una mirada generosa i magnànima americana, i evitaven així que Europa mirés el model econòmic i polític comunista.

L’URSS pressionà als seus països per a què no acceptessin el Pla Marshall. Així ells crearen el COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua) el 1949 per afavorir la integració comunista i reduïr l’àrea d’influència del Pla Marshall.

Estats que van rebre ajuda del Pla Marshall (en milions de dòlars):  Portugal(70), França (2.296), Regne Unit (3.297), Irlanda (133), Bèlgica i Luxemburg (777), Països Baixos (1.128), RFA (1.448), Suïssa (250), Itàlia (1.204), Àustria (488), Dinamarca (385), Suècia (347), Noruega (372), Grècia (366) i Turquia.

 

Paga la pena que coneguis el contingut del següent web.

La coronació de Napoleó (1804)

Deu anys després del començament de la Revolució Francesa, Napoleó Bonaparte fa un cop d’estat per aconseguir el poder. Els ideals il·lustrats i recoluvionaris pesaven molt en la ment de Napoleó, i ho va mostrar ràpidament amb una actitud dual davant l’Església. Senzillament la respectava i la menyspreava alhora.

La respectava perquè “necessito la religió catòlica; només ella està dispositada en el fons dels cors dels francesos, d’on mai no ha estat esborrada”. Per contraposició, deia que “totes les religions són filles dels homes”.

El 14 de març de 1800 fou escollit com a nou Papa Pius VII. Aquest volia la normlització de la vida de l’Església, doncs fou perseguida (per exemple, els jesuïtes foren expulsats del país; o la nacionalització dels béns de l’Església). Per millorar les relacions, el 1801 es va firmar un nou concordat, que va regular les relacions entre el Pontificat i la República.

Napoleó volia conmtrolar l’Església i servir-se de la seva estructura i doctrina. Per això va iontentar que Pius VII li concedís el dret a nomenar bisbes a frança. Però el Papa s’hi va negar. El cardenal de París recordava: “Senyor, podeu cobrir la terra amb els vostres exèrcits i el vostre poder; però no podeu manar en les consciències”.  Però Napoleó li replicà: “Cal una religió per al poble i aquesta religió ha d’estar en mans del govern (…). S’ha de ser amo dels sacerdots. Se’ls ha de retenir per l’interés; han de ser pagats per l’Estat”.

El 1804 Napoleó  va invitar al Papa a la seva coronació a París com a emperador per donar prestigi i legitimitat a la cerimònia. El Papa ignorava que no seria ell qui el coronaria, sinó que el mateix Napoleó es coronaria a si mateix.

Amb Napoleó la situació de l’Església es va anar recuperant: s’obriren de nou les parroquies i els seminaris. Però el 1809 quan Napoleó va aconseguir el divorci de Josefina d’un tribunal civil, va decidir envair els Estats Pontificis. Pius VII el va excomunicar i l’Emperador digué: “Ja n’hi ha prou de miraments; el Papa és un boig a qui s’ha de tancar”.

Pius VII va estar tres anys captiu a Savona i va tornar a Roma només després de la caiguda de Napoleó, enmig del clamor popular.

Jacques-Luis David va pintar “La coronació de Napoleó”. Fins ara t’he explicat breument el context històric i la relació amb l’Església Catòlica.  Fixa’t en la solemnitat del quadre:

En el següent link podràs identificar els personatges que hi apareixen.

Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (1789)

La Declaració Universal de Drets de l’Home i del Ciutadà va ser redacatada a l’agost del 1789, als inicis de la Revolució Francesa. S’ha convertit en el model de moltes de les declaracions posteriors i font d’inspiració per a la major part de les constitucions dels segles XIX i XX.

S’emmarca en el periode de l’Assemblea Constituent (1789-1791).  Aquesta Asseblea va prendre decisions de gran trascendència:

- 4 d’agost de 1789: l’abolició dels privilegis feudals i del delme.

- 26 d’agost de 1789: Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà.

-2 de novembre de 1789: nacionalitatzació dels béns de l’Església.

- 3 de setembre de 1791: nova Constitució.

La Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà reconeixia i garantia les llibertats personals, la igualtat davant la llei, etc. Aquí en tens un fragment:

“ARTICLE 1. Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets. Les distincions socials només poden estar fonamentades en la utilitat comuna.

ARTICLE 2. El fi de qualsevol associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió.

ARTICLE 3. El principi de qualsevol sobirania resideix essencialment en la nació. Cap cos, cap individu, no pot exercir autoritat que mai no emani expressament d’ella (…).

ARTICLE 4. La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no perjudiqui un tercer; per tant, l’exercici dels altres drets naturals cada home no té cap altre límit que els que assegurin als altres membres de la societat el gaudi d’aquestos mateixos drets. Aquests límits només poden ser fixats per la llei. (…)

ARTICLE 6. La llei és l’expressió de la voluntat general. (…)

ARTICLE 7. Cap home no pot ser acusat, arrestat ni detingut més que ens els casos determinats per lallei i segons les formes que ella ha prescrit. (…)

ARTICLE 11. La lliure comunicació del pensament i de les opinions és un dels drets més preuats de l’home; qualsevol ciutadà, per tant, pot parlar, escriure, imprimir lliurement, sense perjudici de respondre de l’abús d’aquesta llibertat en aquells casos determinats per la llei.”

Aquests drets suposen el final de l’absolutisme i el triomf de la revolució liberal.

Constitució dels EUA (1787)

La primera Constitució escrita de la història fou la americana. Amb aquesta constitució va organitzar el nou ordre polític.

El text assegurava la separació i equilibri de poders (executiu, legislatiu i judicial), establia una forma de govern republicana i una estructura federal perquè els estats del nou país tinguéssin capacitat d’autogovern en alguns aspectes, com en justícia, ensenyament, policia…

El govern federal tenia la responabilitat, per sobre dels estats, dels afers exteriors, de la defensa, finances i la moneda.

Completava la constitució la Declaració de drets que garantia la llibertat, la defensa de la democràcia, el dret de la majoria a reformar o abolir un govern quant va en contra del bé comú, la separació de poders, eleccions, llibertat d’expressió, de premsa, de religió, etc. Important també els números que dedica al procediment judicial, l’habeas corpus.

Independència dels EUA (1776)

Gran Bretanya tenia 13 colònies a l’est d’Amèrica del Nord (Nova Anglaterra). El conflicte va començar quan els colons van exigir que els impostos que havien de pagar anessin acompanyats de tenir representació parlamentària a la metròpoli. Les tensions van anar en augment. El 1773 els Tea Acts del govern anglès (pretenia monopolitzar el comerç del te) va provocar que els colons ataquessin el vaixells anglesos carregats de te al port de Boston. Aquest fet, també donava força a la idea de que no feia falta obeir unes lleis que ells no havien votat i acompanyava el coneixement del procés polític de la Gran Bretanya i del seu parlamentarisme. Alhora, les idees il·lustrades arribaven i esperonaven la defensa dels propis interesos i drets del colons.

- 1774: Primer Congrés de Filadèlfia: on es va redactar una declaració de drets.

- 1776: Declaració dels Drets de Virgínia: va ser la base de la Declaració d’Independència dels EUA, 4 de juliol de 1776.

Fragment de la Declaració de Drets de Virgínia: “Tots els éssers humans són per naturaleza igualment lliures i independents, i tenen certs drets inherents a la seva persona. (…) Qualsevol poder resideix en el poble i, per tant, deriva del poble. (…) El govern està, i cal que ho estigui. instituït  per al benefici, la protecció i la seguretat comuns delc poble, la nació o la comunitat. (…) Els poders legislatiu i executiu han d’estar separats i distingits del poder judicial. (…) Les eleccions dels membres que atuen com a representants del poble a l’assemblea han de ser lliures. (…) La religió (…) s’ha d’orientar exclusivament per la raó i la convicció, no per la força o la violència; i, per tant, tots els éssers humans tenen el mateix dret a l’exercici lliure de la seva religió”.

Fragment de la Declaració d’Independència dels EUA : “Cuando en el curso de los acontecimientos humanos se hace necesario para un pueblo disolver los vínculos políticos que lo han ligado a otro y tomar entre las naciones de la tierra el puesto separado e igual a que las leyes de la naturaleza y el Dios de esa naturaleza le dan derecho, un justo respeto al juicio de la humanidad exige que declare las causas que lo impulsan a la separación.

Sostenemos como evidentes estas verdades: que todos los hombres son creados iguales; que son dotados por su Creador de ciertos derechos inalienables; que entre éstos están la vida, la libertad y la búsqueda de la felicidad; que para garantizar estos derechos se instituyen entre los hombres los gobiernos, que derivan sus poderes legítimos del consentimiento de los gobernados; que cuando quiera que una forma de gobierno se haga destructora de estos principios, el pueblo tiene el derecho a reformarla o abolirla e instituir un nuevo gobierno que se funde en dichos principios, y a organizar sus poderes en la forma que a su juicio ofrecerá las mayores probabilidades de alcanzar su seguridad y felicidad. La prudencia, claro está, aconsejará que no se cambie por motivos leves y transitorios gobiernos de antiguo establecidos; y, en efecto, toda la experiencia ha demostrado que la humanidad está más dispuesta a padecer, mientras los males sean tolerables, que a hacerse justicia aboliendo las formas a que está acostumbrada. Pero cuando una larga serie de abusos y usurpaciones, dirigida invariablemente al mismo objetivo, demuestra el designio de someter al pueblo a un despotismo absoluto, es su derecho, es su deber, derrocar ese gobierno y establecer nuevos resguardos para su futura seguridad. Tal ha sido el paciente sufrimiento de estas colonias; tal es ahora la necesidad que las obliga a reformar su anterior sistema de gobierno La historia del actual Rey de la Gran Bretaña es una historia de repetidos agravios y usurpaciones, encaminados todos directamente hacia el establecimiento de una tiranía absoluta sobre estos estados. Para probar esto, sometemos los hechos al juicio de un mundo imparcial.

(Aquí los colonos exponen unos 25 agravios concretos de que acusan al monarca británico. Entre otras cosas… se ha negado a dar su asentimiento a las leyes necesarias para el bien público; [nos ha impuesto] “contribuciones sin nuestro consentimiento”, etc.)

En cada etapa de estas opresiones, hemos pedido justicia en los términos más humildes: a nuestras repetidas peticiones se ha contestado solamente con repetidos agravios. Un Príncipe, cuyo carácter está así señalado con cada uno de los actos que pueden definir a un tirano, no es digno de ser el gobernante de un pueblo libre.

Tampoco hemos dejado de dirigirnos a nuestros hermanos británicos. Los hemos prevenido de tiempo en tiempo de las tentativas de su poder legislativo para englobarnos en una jurisdicción injustificable. Les hemos recordado las circunstancias de nuestra emigración y radicación aquí. Hemos apelado a su innato sentido de justicia y magnanimidad, y los hemos conjurado, por los vínculos de nuestro parentesco, a repudiar esas usurpaciones, las cuales interrumpirían inevitablemente nuestras relaciones y correspondencia. También ellos han sido sordos a la voz de la justicia y de la consanguinidad. Debemos, pues, convenir en la necesidad, que establece nuestra separación y considerarlos, como consideramos a las demás colectividades humanas: enemigos en la guerra, en la paz, amigos.

Por lo tanto, los Representantes de los Estados Unidos de América, convocados en Congreso General, apelando al Juez Supremo del mundo por la rectitud de nuestras intenciones, en nombre y por la autoridad del buen pueblo de estas Colonias, solemnemente hacemos público y declaramos: Que estas Colonias Unidas son, y deben serlo por derecho, Estados Libres e Independientes; que quedan libres de toda lealtad a la Corona Británica, y que toda vinculación política entre ellas y el Estado de la Gran Bretaña queda y debe quedar totalmente disuelta; y que, como Estados Libres e Independientes, tienen pleno poder para hacer la guerra, concertar la paz, concertar alianzas, establecer el comercio y efectuar los actos y providencias a que tienen derecho los Estados independientes.

Y en apoyo de esta Declaración, con absoluta confianza en la protección de la Divina Providencia, empeñamos nuestra vida, nuestra hacienda y nuestro sagrado honor.”

 En aquesta il·lustració  es distingiexen Benjamin Franklin, Thomas Jefferson (va escriure el preàmbul de la Declaració d’Independència)  i George Washington.

Gran Bretanya no va reconèixer la independència de les colònies fins la batalla de Yorktown el 1783, davant la superioritat dels insurgents. Així, George Washington va ser proclamat primer president dels EUA. El 1787, el nou Estat americà va redactar la primera Constitució escrita de la història.